Music at Twilight

diumenge, 29 de novembre del 2009

En el modest auditori del Caixa Forum Tarragona ha tingut lloc aquesta tarda un esdeveniment de magnituds incommensurables en el camp de la cultura.

Sota el suggerent nom de Music at Twilight l'arxiconeguda soprano anglesa Emma Kirkby i el prestigiós llaütista Jakob Lindberg han presentat un excel·lent programa de cançons i solos de llaüt de l'Europa de principis del segle XVII, ben bé dues hores de 'bvells' coneguts com Purcell, d'India, o Dowland.


Una Emma Kirkby de gairebé 61 anys feia un cert respecte, l'extraordinària qualitat de les seves gravacions, aquell so tan pur i perfecte, i el fet de no haver-la sentit mai en directe ni disposar de cap enregistrament gaire recent em provocaven aquell típic recel amb què es va a sentir grans figures del cant que ja comencen a tenir una certa edat.

La soprano ha aparegut amb la seva característica mitja cabellera pèl-roja, uns pantalons setinats verd-lila i un vestit jaqueta també verd amb motius florals. Amb tot això ha entrat Kirkby a la sala, acompanyada de Lindberg de rigorós negre, i amb la seva veu.

Les primeres notes de Paisible et ténébreuse nuit de Moulinié han sonat un pèl apagades, Kirkby em feia patir amb aquell rostre angelical, aquells ulls de mar profunds de l'experiència, la saviesa de les seves arrugues... m'ha semblat sentir que se li escapava alguna nota... però en qüestió de segons la música ha començat a fluir, a brollar viva i sana, i el duet Kirkby-Lindberg ha posat en marxa el tren de la Música, així, en majúscules.

La soprano ens ha ofert un recital de mestratge superb. La seva veu de seda ara ja madura ha anat acariciant una a una les notes i paraules de cadascuna de les dinou peces que ens ha cantat amb un fraseig i una articulació simplement perfectes, amb ornamentacions i variacions de gran naturalitat i bellesa, i un suprem domini de l'aire que li ha permès cantar asseguda amb extrema desimboltura, lluint unes dinàmiques pianissimo electrificants. Però Kirkby no ha demostrat ser només una gran cantant, sinó també una veritable storyteller, una artista de cap a peus. En tot moment ha mantingut un fort contacte expressiu i semàntic amb el públic, fins a mostrar-nos un veritable espectacle teatral en l'última de les peces, Bess of Bedlam de H.Purcell, que la soprano guardava com a número de lluïment.

No menys destacable ha estat la interpretació de Jakob Lindberg, tant en el paper d'acompanyant com de solista, amb el seu llaüt construït pel lutier Sixtus Rauwolf cap a l'any 1590, ni més ni menys que el més antic del món en condicions d'ús, un instrument preciós. El llaütista ha fet mostra de la seva tècnica impoluta, d'un so exquisit, vibrant i rodó, d'una articulació prodigiosa de les veus en els passatges polifònics, tant difícils d'interpretar amb corda polsada, i d'un mestratge envejable en l'art de l'ornamentació i la interpretació històrica.

Why canst thou not, as others do,
Look on me with unwounding eyes?

And yet look sweet, but yet not so,
Smile, but not in killing wise.
Arm not thy graces to confound:
Only look, but do not wound.

Why should mine eyes see more in you
Than they can see in all the rest?
For I can others' beauties view
And not find my heart oppressed.
Oh, be as others are to me,
Or let me be more to thee.

Un duet d'una qualitat suprema, en poques paraules, que ha sabut superar en les condicions no del tot òptimes d'una vetllada com la d'avui (acústica seca, espai reduït...) el gran repte i el deure que tenim els intèrprets amb la música històrica, el de fer-la assequible al gran públic, el d'exhumar-la d'anys d'interpretacions ridícules i avorrides i abordar-la, sí, amb respecte, però sobretot amb la vida i la riquesa que l'acosten fins als nostres temps tot superant una evident barrera estètica de quatre segles d'edat.

El públic, no més que uns dos-cents afortunats, ha sabut guardar força silenci tot i l'horrible temperatura de la sala, i ha respost amb entusiastes aplaudiments i algun bravo al final del concert. Ningú s'ha aixecat del seu seient sinó per anar-se'n, i tot i així, el duet ha tingut l'amabilitat d'obsequiar-nos als que hem romangut amb una última cançó de Dowland.

Després del concert, per si fos poc, he pogut de gaudir de ben bé vint minuts de conversa amb Kirkby i Lindberg.

Król Roger

dimarts, 10 de novembre del 2009

"Król Roger tracta principalment d'una lluita interna [...] que probablement tot ésser humà s'ha de plantejar en algun moment de la seva vida: "Quan es presenta l'oportunitat, ¿caic en la temptació o em refreno?" " (David Pountney)

D'això i molt més parla aquesta obra mestra del compositor polonès Karol Zymanowski, la qual 83 anys després de la seva estrena absoluta a Varsòvia arriba per primera vegada al nostre país.

El llibret, de Jaroslaw Iwaszkiewicz i el mateix compositor, és una revisió nietzscheana i personal d'un episodi de Les Bacants d'Eurípides, i narra com Roger II, rei de Sicília, rep la visita d'un misteriós pastor, el mateix Dionís, que sedueix la reina Roksana i tota la seva cort amb les seves predicacions hedonistes. Roger resta al principi atemorit i desconcertat davant del poder del profeta, però decideix de convertir-se ell també en el seu pelegrí. En una celebració ritual, la reina i la resta de la cort s'abandonen totalment al poder foll i bestial del déu i s'entreguen a un sacrifici orgiàstic del qual només Roger i el savi Edrisi es mantenen aliens. El rei, doncs, ha descobert la "religió desconeguda", ha acceptat el seu jo dionisíac, però acabarà sobreposant-s'hi entonant un joiós himne al Sol, Apol·lo, que el fa triomfador sobre ell mateix.


La música s'organitza en tres grans blocs que coincideixen amb els tres actes de l'òpera, anomenats 'bizantí', 'oriental' i 'grecoromà' respectivament. Els tres amb les seves particularitats, es confonen en un teixit musical unitari d'una gran riquesa tímbrica i un veritable poder sensual. Amb clares influències de Wagner, Debussy i Ravel, entre d'altres, la música de Szymanowski és màgica, engantxa des del primer compàs. Des del poder arcaitzant del principi del primer acte, amb el cor cantant severes quintes paral·leles, fins a l'electrificant himne final en Do major, passant per la famosa ària de Roksana, orientalitzant i melosa, i les coloristes intervencions del pastor, sentim un tot deliciós, un espectacle de sensualitat i mestissatge musical.

I era això el que interessava a Szymanowski, que la seva partitura fos sensual, que s'impregnés del sol de les terres llatines, els colors del mediterrani, i la voluntat lliure del Dionís de Nietzsche, de la seva voluntat sexual reprimida, de la sensualitat que no podia mostrar més que en la seva música i que havia de quedar també plasmada en el llibret, el qual, potser per causa de les diferències entre Iwaszkiewicz i el compositor i una excessiva rimbombància, o potser pel seu intimisme latent, no acaba de funcionar dramàticament.


LA PRODUCCIÓ

A casa nostra el Król Roger ha vingut en una coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Festival de Bregenz, fruit del treball del director David Pountney, que ha sabut entendre, i sobretot, fer entendre amb gran intel·ligència aquesta magnífica òpera, l'escenografia de Raimund Bauer, la il·luminació de Fabrice Kebour, el vestuari de Marie-Jeanne Lecca i la coreografia de Beate Vollack.

Sobre l'escenari, unes enormes grades d'un blanc impol·lut en forma de semicercle, a la manera d'un teatre grecoromà, són el testimoni mòbil de tot el que passa. Mòbil perquè, encara que no es mouen del seu lloc en cap moment, estan plenes d'esglaons que es desplacen d'un costat cap a l'altre, artificis luminiscents, i trampetes gairebé invisibles d'on apareixen i desapareixen els personatges i que creen veritables il·lusions òptiques. Aquest element parcialment estàtic es veu afectat per tots els canvis que es produeixen en escena per mitjà de la llum. Cels d'un blau intens, foscos estremidors, ombres, flaixos i tot tipus de peripècies lumíniques donen vida a l'escenari, conformant amb la graderia i els seus esglaons mòbils un engranatge que sembla que estigui viu; l'escenografia no és passiva, participa de la trama. El vestuari complementa també aquest sistema de colors i símbols: negre per a l'església opresora, els reis i la cort en el seu estat primitiu. Vermell per al pastor, els personatges en la seva transformació passional i tot el que Dionís representa. Tot això encara es veu realçat per una posada en escena dels actors que guarda unes distàncies simètriques, suggeridores, medides centímetre per centímetre, i bells moments plàstics coreografiats. Finalment, una mica de sang i una gran flamerada donen artifici al tercer acte.



EL REPARTIMENT

Scott Hendricks en el paper de Roger ha tornat a demostrar, com ja ho va fer fa dues temporades a Mort a Venècia, que és un baríton excepcional, d'aquells que deixen amb la boca oberta, amb una emissió sempre perfecta, una precisió envejable i una prestació escènica al més alt nivell. La Roksana d'Anne Schwanewilms va estar en tot moment a l'altura de les circumstàncies, però no va destacar de la manera com tothom s'ho esperava, tot i oferir-nos un segon acte immaculat. Francisco Vas va oferir-nos un fantàstic Edrisi, molt ben cantat i teatralment molt efectiu. Will Hartmann, en l'antagònic (o no) rol del pastor, va lluir un fraseig deliciós, que l'eximeix de la poca gràcia d'alguna de les poses i els saltironets que anava fent. Finalment, Daniel Borowski i Jadwiga Rappé van estar excel·lents en els seus respectius rols, destacant sobretot el primer amb una veu de baix d'aquelles que sonen i ressonen, ricament timbrada i amb el vibrato just i necessari.

El Cor del Gran Teatre del Liceu va excel·lir en la seva tasca, vocalment i escènicament, tot i les nombroses baixes que els esglaons de cinquanta centímetres de l'escenografia Bauer han suposat. Bravo també per als petits i les petites del Cor Vivaldi.
L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu va sonar fantàstica sota la batuta de Josep Pons, que va aconseguir un so transparent, ric, i que, ¡atenció!, no va solapar les veus dels cantants en gairebé cap moment.

En resum una producció rodona, de les que val la pena veure, i una oportunitat d'or per a gaudir amb i en tots els sentits d'aquesta òpera que, creieu-me, no us podeu perdre sota cap concepte!


I arribat aquest punt només em queda treure'm el barret davant la direcció artística del Teatre, que ens està donat el luxe que al nostre país s'estrenin òperes com aquesta, la Mort a Venècia, o Le Grand Macabre que arribarà l'any vivent. La sala està més buida, sí, no es venen tantes localitats, però hi ha més gent jove, la cartellera té un altre aspecte, i això assegura no només la justa representació de les grans obres del segle XX, sinó també la captació de nous públics i una imatge cosmopolita i oberta del Liceu.